Plujazz

2010

Publicat per © Raspall Records

Elisabet Raspall composició i piano
Chris Cheek saxo
Tom Warburton baix
Marc Miralta bateria

null
null

Plujazz

Revista Variaciones – Junio 2010 per Quim Cabeza “El 1996 Triangles (Fresh Sound) va suposar el primer treball d’aquesta excel·lent pianista de Vilanova i La Geltrú (Barcelona), la primera pedra d’una trajectòria professional plena de grans col·laboracions i interessants projectes. Dos anys més tard, el seu segon pols esdevenir amb l’edició d’un disc més eclèctic i voraç que l’anterior, Lila (Fresh Sound). Sense perdre la manca discogràfica, en 2000 va aparèixer una deliberada fusió estilística a la qual va titular Maram (Fresh Sound). Finalment, Quatro (PAE, 2004) (…) i ara el seu recent Plujazz (RR001): una imatge representativa del seu cosmos creatiu, tonatge melòdic, aptitud interpretativa i apreciada capacitat compositiva. Les excel·lents atmosferes del disc contagien optimisme mentre les seves diferents línies de suport convencen amb eloqüent sensibilitat. Així, talls com Ni Cas o El mateix Optimisme sedueixen pel que s’ha dit i destaca un treball de quartet ple de grans moments. Després de la publicació d’aquest suculent Plujazz, la conseqüent creació de Raspall Records -el seu propi segell discogràfic- i els diferents fronts de coalició musical de la pianista, l’agenda de la pianista reclama una merescuda atenció.” Tomajazz – Maig 2010 per Carlos Lara “…El seu prestigi professional va començar a llaurar-allà pels començaments dels 90 amb el naixement d’aquest segell referència en què s’ha convertit Fresh Sound. El seu pas pel Berklee College Of Music li ha deixat un segell particular i així s’aprecia al llarg de les seves interpretacions i les seves treballades composicions. Una dada important és que les influències de mestres com Tete Montoliu, Barry Harris o Fred Hersch es poden apreciar en diferents moments de Plujazz, la seva última gravació i el seu cinquè treball, en el qual la pianista catalana s’ha envoltat d’un bon planter d’acompanyants com són els nord-americans i molt solvents Chris Cheek al saxo i Tom Warburton al contrabaix, i a la bateria Marc Miralta. Cal dir en general que els músics estan molt bé en les seves interpretacions i saben transmetre amb mestria les peculiaritats que tenen les composicions de Raspall en aquest disc, amb molt lirisme, moments íntims i molt aptes per pensar i reflexionar protegits del vendaval que es mou a l’exterior. Plujazz és un disc de temes entranyables, sense estridències, ni sortides de to. La seva filosofia és com una familiar actuació en un club de jazz i així es vol deixar reflectit a la portada. Les peces són com dibuixos impressionistes que obeeixen a un primer enfocament malenconiós però que, a poc a poc, van agafant cert ímpetu, per tornar a situar-se en l’origen. La peça “El mateix optimisme”, amb un to mig festiu, sembla sortir-se paradoxalment de la línia general d’aquest treball. Hi ha bons duos a càrrec del piano i el saxo i brillants aportacions de Tom Warburton i de Marc Miralta realitzant un treball fi d’orfebreria, tirant gairebé sempre d’escombretes, el que li atorga un to més poètic a aquest disc. El tema que més es surt del camí principal és “Segons”, on, a més d’un blues de Chris Cheek, s’encadena un dels millors moments de la secció rítmica, combinats amb intervencions del tenor. Elisabet Raspall es mostra molt elegant en tots els temes, molts dels quals semblen haver estat compostos per a ser xiuxiuejats, com fa en algunes ocasions la pianista catalana. Disc recomanable per a ser escoltat especialment en moments de recolliment i a un volum mitjà. A degustar glop a glop, a deixar-se portar per la música i a gaudir-ho, que val la pena.” Cuadernos de Jazz – 2010 per Leo Sánchez “Per el seu cinquè disc com a líder, la pianista i compositora Elisabet Raspall s’ha passat a l’autoproducció, comptant amb músics que com ella han publicat en el segell FS NT. En una època en què la forma de tocar jazz camina francament per la senda acadèmica, probablement l’aportació més interessant de Plujazz siguin les composicions. Raspall es mostra com una hàbil melodista, amb un ampli registre que va des del delicat, evocador i també enganxós (El mateix optimisme) a exploracions més complexes (el joc rítmic de Segons). Aquesta síntesi entre el concepte tradicional de cançó, reforçat pels arranjaments, i la inquietud de la improvisació, més pròpiament jazzísitica, suposa un repte que enriqueix tot el disc, més enllà dels clàssics esquemes de tema-sols-tema. D’altra banda, Raspall cedeix una generosa part del seu protagonisme als saxos de Chris Cheek. “

Compartir :

Relacionat